Les Trobairitzs

La poesia trobadoresca és la primera mostra de literatura culta escrita en llengua vulgar a l’Europa cristiana, és el primer exemple de lírica culta d’autor laic en llengua románica.

Són diversos els trets particulars d’aquesta literatura:

• En primer lloc és sorprenent l’elevat nombre de participants, un tres-cents cinquanta, vint-i-cinc d’origen català, precedents de totes les classes socials lliures de la societat medieval, amb una producció d’uns deu mil versos.

• En segon lloc, convé destacar la seua extrema reglamentació. El trobador no crea amb l’objectiu de mostrar una experiència única i irrepetible: la lírica trobadoresca es regeix per unes normes temàtiques i formals molt estrictes i s’organitza en gèneres; l’originalitat, tot i les diferències qualitatives entre els trobadors, és un concepte més modern.

• El tercer lloc convé destacar-ne la temàtica. Dos van ser els grans temes de la producció trobadoresca: la guerra, quasi l’única activitat laboral de la classe cavalleresca, i l’amor. El gènere per a la temàtica guerrera era el sirventés, que servia per a expressar l’odi, la burla, la desqualificació, les ganes de brega, etc. I el gènere per excel·lència per a parlar de l’amor va ser la cançó.

Un trobador és un poeta cantor de l'edat mitjana que crea composicions literàries i musicals, destinades a ser difoses pel cant dels joglars. El terme "trobador" especifica aquell "poeta" que escrivia en llengua vulgar. Els seus poemes no eren per ser llegits, sinó escoltats. La població, el burg, els serfs, etc., és a dir, el tercer estament, era totalment analfabet, de manera que l'única manera que tenien per entendre la poesia, la literatura culta, era per mitjà del recital dels joglars, uns personatges, normalment, malabaristes, acròbates que, mitjançant activitats de circ o mostres amb bèsties ja ensinistrades o qualsevol altre espectacle, duien a terme el recital dels poemes. Normalment, cada trobador tenia el seu propi joglar que difonia les seves creacions.

L’amor trobadoresc trasllada la realitat jurídica i social de l’època de manera que el trobador esdevé el vassall de la seua dama. L’enamorada és, per tant, una poderosa senyora i l’enamorat, el seu humil esclau, devot fins a la mort i sotmès a ella. El trobador inventa per a la dama un senyal que permet encobrir la identitat de la dona.

Les trobairitz van ser poetes occitanes del segle XII. Molt poques han estat estudiades o traduïdes. Les trobairitz eren dones força agosarades que cantaven l'amor que sentien pels seus amants amb molt d'atreviment i cortesia. Dones que sabien de lletra i de música i competien amb els trobadors per ser bones "corteses", tot un exemple d'igualtat de sexes, a l'Edat Mitjana.

Les trobairitzs canten als cavallers i trobadors, no als seus marits. L'amor cortès ha de ser gratuït i lliure, i aquestes condicions no es donaven normalment en el matrimoni noble, per tant l'amor veritable no podia existir sinó fora de les normes socials. Si la parella accepta aquest amor neix entre ells una complicitat perfecta. L'amor cortès és secret, ja que la dama ha de guardar el seu honor de calúmnies i gelosies que podrien arribar al seu marit.

L’estatus real de la dona a l’edat mitjana no es corresponia amb l’elevació de la dama de la poesia de l’amor cortès. Tot al llarg de l’edat mitjana les dones foren els peons del homes. La dona adolescent, fins arribar a l'adolescència, era propietat del pare, que s'encarregava d'alimentar-la i d'educar-la fins que es casava i passava a dependre del marit.

La situació històrica d’Occitània és fonamental per a explicar per què hi va haver trobairitz. Tres factors hi van ser determinants: les croades, les lleis d'herència i el comerç.